Hi ha hagues que, en futbol, no necessiten cap presentació oficial per a revelar la seva autèntica naturalesa. El partit que va disputar el Real Zaragoza al Nou Estadi davant del Nàstic de Tarragona és un d’aquells. No va fer falta esperar fins al minut noranta per a entendre què significa baixar a aquesta categoria i trobar-se amb un equip que no vol saber res de rendir-se. Van bastar menys de noranta segons perquè el barro es convertís en infern i perquè els aragonesos haguessin d’enfrontar-se a una realitat que havien intentat ignorar durant tota la pretemporada.
Sinan Bakis va ser el protagonista absolut d’aquell inici aterridor. El davanter que durant la seva etapa anterior a Saragossa va prometre molt i va entregar molt poc va trobar a Tarragona l’escenari perfecte per a redimir-se o, com a mínim, per a confirmar que el futbol és un esport pleníssim de capricis. On un jugador fracassa, un altre equip li ofereix l’oportunitat de brillar. I Bakis no va fallar. La seva primera oportunitat va ser la seva primera xarxa, un gol que va establir el to del partit i que va deixar clar que el Zaragoza havia entrat en un camp minat.
L’assistència que respon al nom d’Eugeni Valderrama i el venjança d’un jugador que va vestir la blanquilla
Però el futbol no entén de traumes personals ni de cicatrices que vagin lligades a una samarreta. Eugeni Valderrama, que també va defensar la camiseta blanquilla en algun moment de la seva carrera, va ser l’autor de l’assistència que va posar el gol al peu de Bakis. Centrar el gol d’un equip contrari després d’haver estat un dels teus és un dels detalls més amargs que pot viure un futbolista, però el camp no perdona i el Nou Estadi va ser l’escenari ideal per a aquesta ironia del destí. El primer cop ja estava escrit, com tot en aquest partit que va tenir la màgia negra del futbol més primitiu: el que passa, passa, i el que no hauria de passar, també.
El Zaragoza va intentar reaccionar. I aquí cal dir-ho amb claritat: no va ser un equip passiu. Va combinar bé, de pe a pe, va arrinconar el Nàstic i va generar una dotzena d’ocasions de gol en un Nou Estadi que es va convertir en una fortalesa. Però el futbol no entén de possessió ni de xuts fora. El Zaragoza va disparar 22 vegades, va llançar 10 càrners i va acumular un 70% de possessió del baló, però tot això es va estavilar contra un Mur de Xina defensiu que va saber esperar el seu moment. El Nàstic es va tancar, es va fer fort, i quan el Zaragoza va voler empènyer, es va trobar amb un equip que no tenia res a perdre i tot a guanyar.
Gaizka Ayesa, el porter bendecit que va desquiciar a tota una afició
Hi ha jugadors que defineixen partits amb una sola actuació. Gaizka Ayesa és un d’ells. El porter del Nàstic va ser beneït davant del Zaragoza, va aturar tot el que li va arribar i va aconseguir el que cap xifra no pot reflectir: va desquiciar a Pau Sans, a Joaquín Delgado i a tota la marea blanquilla que va viatjar fins a Tarragona. Més de 2.000 zaragocistes van veure com el seu equip creava, generava, intentava, però no acabava. I això, en futbol, té un nom: fragilitat mental.
El Nàstic de Xisco Campos va saber defensar-se, cada vegada més còmode en la seva guarida. El Zaragoza va disparar, va llançar, va intentar, però es va estavilar mil vegades contra la paret. I quan el futbol vol castigar, ho fa amb un detall mínim: un passillo mal tancat, un instant de distracció, un seguit de segons que canvien tot. Carlos Segura va ser l’autor del gol de la victòria local, un gol que va arribar a la cursa, que va vèncer subtilment a Westerveld i que va convertir el Nou Estadi en un infern per a qualsevol equip visitant.
El futbol, que sempre parla sense presentar-se, ja ho havia dit tot. «Benvinguts a l’infern», va escoltar de fons el Zaragoza.
I és que aquest és el primer dia de la Primera RFEF, la nova categoria que ha reemplaçat la Segona Divisió B, i el Zaragoza ja ha descobert el perquè de tant de drama en aquesta competició. No és només una qüestió de noms pròpis o de xuts a porta. És una qüestió d’eficàcia, de sang freda, de saber estar al camp quan el partit te’n dona les oportunitats. I el Zaragoza, encara que no ho hagi volgut admetre, ha tornat a demostrar el que ja se sàpiga des de fa vint anys: que quan la cosa es posa difícil, quan l’oportunitat és clara, quan el moment de la veritat arriba, el grup es torna tender i fràgil.
El Nàstic, en canvi, ha demostrat que aquesta categoria no l’ha oblidat res. Que hi ha equips que han après a viure aquí, que han fet de la lluita una identitat i que no renuncien mai. Pablo Alfaro, que va tancar la seva etapa al Nàstic després d’aconseguir la permanència, va deixar les bases d’un equip que ara, amb Xisco Campos al davant, sap defensar-se i saber guanyar. I és que no es pot entendre aquest partit sense recordar que el Nàstic ha viscut moments complicats, que ha hagut de redimir-se lluny de Tarragona en camps difíciles, que ha perdut jugadors clau com Mario Rodríguez en un acord de desvinculació que va sacsejar la plantilla, i que tot això l’ha fet més fort.
La ferida oberta del Reus i el futur que espera al Nàstic en una categoria que no perdona
Cal mirar més enllà del marcador per a entendre el que passa al futbol català. El Reus FC i el Reus Deportiu són exemples de com la identitat local pot ser una fortalesa o una feblesa, de com la aposta per la base pot definir el futur d’un club. I el Nàstic, que ha perdut jugadors importants i que ha hagut de reconstruir-se, mira ara cap endavant amb la determinació de qui sap que la Primera RFEF és un infern del qual cal saber escapar.
El Zaragoza, herit davant de més de 2.000 dels seus, es va marchar de Tarragona amb una derrota que no fa justícia al que va generar sobre el terreny de joc. Però el futbol no entén de justícies, sinó de resultats. I el resultat va dir que el Nàstic va guanyar amb eficàcia i sang freda, mentre que el Zaragoza va tornar a quedar-se a les portes, a la última frase, en el moment exacte on la història li recorda que mai no ha après a tancar els partits.
Així comença la Primera RFEF. Amb un Zaragoza que descobreix que baixar de categoria no és només perdre diners o prestigi, sinó enfrontar-se a equips que no t’obliden, que t’estimen i que t’atacaran amb una ferocitat que ningú no s’esperava. Benvinguts a l’infern, Real Zaragoza. Potser ara, després d’aquest estol, entenguis que el futbol és molt més que posseir el baló.
