El canvi climàtic, una amenaça existencial que redefineix el nostre segle, no colpeja amb la mateixa força a tots els segments de la població. Lluny de ser un fenomen universalment equitatiu en les seves conseqüències, la crisi climàtica actua com un catalitzador brutal de les desigualtats preexistents, especialment la de gènere. En un context global on els desastres naturals s’intensifiquen i els patrons meteorològics es tornen cada cop més erràtics, són sovint les dones, particularment aquelles en situacions de vulnerabilitat socioeconòmica, les que pateixen les conseqüències més devastadores. Aquesta realitat es manifesta en un accés desigual a la informació vital, a les tecnologies adaptatives, al finançament necessari i als mitjans de vida resilients, perpetuant un cicle de precarietat que s’agreuja amb cada onada de calor, cada sequera o cada inundació. La comunitat internacional, tot i reconèixer la gravetat del problema, ha lluitat per integrar de manera efectiva la perspectiva de gènere al cor de les seves estratègies de resposta. No obstant això, un recent diàleg a la capital vietnamita ha posat de manifest, una vegada més, la necessitat imperiosa d’empoderar les dones, no només com a beneficiàries passives de l’ajuda, sinó com a agents actius i imprescindibles en la construcció d’una economia verda i una transició ecològica justa. La qüestió no és només de justícia social, sinó d’eficàcia estratègica: ignorar el potencial de la meitat de la població mundial en la lluita contra el canvi climàtic és condemnar-se a un fracàs que cap tecnologia o política podrà compensar.
Vietnam, un Crisol de Vulnerabilitat: L’Impacte Silenciós sobre les Dones
La realitat a països com Vietnam és un mirall clar de com la crisi climàtica es tradueix en una crisi de gènere. Considerat un dels països més vulnerables a l’escalfament global, la nació del sud-est asiàtic s’enfronta a un augment alarmant de desastres naturals i fenòmens meteorològics extrems. En aquest escenari, les poblacions més pobres i vulnerables són les més afectades, i dins d’aquestes, les dones, especialment aquelles dedicades a l’agricultura a petita escala i de subsistència, suporten una càrrega desproporcionada. La seva dependència directa de les condicions climàtiques per a la seva subsistència les exposa de manera crítica als efectes devastadors d’inundacions, sequeres i tempestes. Aquestes dones, sovint en zones rurals i muntanyoses on les condicions de producció i els nivells de vida ja són precaris, es troben a l’avantguarda d’una batalla que no han escollit.
Malgrat la seva exposició extrema, el paper fonamental de les dones en la prevenció de desastres, l’adaptació al canvi climàtic i la reducció de riscos continua sent insuficientment reconegut i valorat. Els estereotips de gènere arrelats, sumats a les barreres sistèmiques, limiten dràsticament el seu accés a elements crucials com la tecnologia, l’experiència tècnica, la informació vital, la capacitació i els recursos financers. Aquestes limitacions no només redueixen les seves oportunitats de participació activa, sinó que minven la seva capacitat per prendre decisions informades en les activitats de resposta climàtica. La situació és encara més crítica per a les dones pertanyents a minories ètniques, les dones pobres, les caps de llar i aquelles que viuen en zones freqüentment afectades per desastres naturals, on la interconnexió de vulnerabilitats crea un cercle viciós de desempoderament i risc. La manca d’inversió en el seu empoderament no és només una qüestió d’equitat, sinó una fallada estratègica en la resiliència del país davant la crisi climàtica. Aquesta dinàmica es pot comparar amb els reptes que altres regions confronten, on la urgència de passar de les paraules als fets és palpable davant l’emergència climàtica. Per aprofundir en la complexitat d’aquesta problemàtica global, es pot consultar la discussió sobre El Niño i la COP31: La urgència de passar de les paraules als fets davant l’emergència climàtica.
Més enllà de la Víctima: El Potencial Transformador de les Dones en l’Economia Verda
La narrativa predominant sovint redueix les dones al paper de víctimes passives del canvi climàtic, però aquesta visió és incompleta i perillosa. La realitat demostra que, lluny de ser només receptors dels impactes, les dones ja participen activament en la implementació de plans i estratègies agrícoles, la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i les iniciatives d’adaptació. Quan se’ls proporcionen les oportunitats, els recursos i una veu genuïna en el procés de presa de decisions, les dones es converteixen en una força crucial per impulsar solucions d’adaptació al canvi climàtic a nivell comunitari. La seva saviesa local, sovint transmesa de generació en generació, i la seva capacitat d’innovació enfront de l’adversitat, són actius inestimables que la política climàtica global encara no ha sabut explotar plenament.
Aquest potencial, sovint latent per les barreres estructurals esmentades, és el que entitats com ONU Dones i el PNUMA busquen desbloquejar. En el recent diàleg a Hanói, celebrat el matí del 29 de setembre de 2026, es va subratllar la necessitat de situar la igualtat de gènere al centre de les polítiques de resposta al canvi climàtic i de la transició ecològica. Aquesta no és una qüestió de caritat, sinó de pragmatisme. Fomentar la participació i l’empoderament de les dones no ha de ser un apèndix de les polítiques climàtiques, sinó un component clau i integrat des del disseny. La missió conjunta de seguiment de l’Oficina Regional d’ONU Dones per a Àsia i el Pacífic, el PNUMA i els seus socis per al desenvolupament, que busca identificar prioritats de coordinació per al període 2026-2027 a Vietnam, ha de ser un punt d’inflexió. La transició cap a una economia verda no pot ser autèntica ni efectiva si no és inclusiva i equitativa. Les accions dels organismes estatals, les organitzacions sociopolítiques i els governs locals que ja treballen per enfortir la capacitat tècnica de les dones són passos en la direcció correcta, però cal una acceleració i una integració molt més profundes. La Transició Ecològica: Un Impuls Crucial per a la Independència i la Competitivitat Europea, per exemple, il·lustra l’ambició que cal aplicar també en el context de la justícia de gènere climàtica.
La integració de la igualtat de gènere en l’agenda climàtica no és merament un ideal ètic, sinó una necessitat estratègica urgent. Els models que demostren la capacitat transformadora de les dones, un cop se’ls dóna veu i recursos, són innegables. La persistent bretxa en l’accés a la tecnologia, la formació i el finançament no només perpetua la desigualtat, sinó que debilita la capacitat global de la humanitat per afrontar una de les seves amenaces més grans. El diàleg de Hanói subratlla que el futur de la resposta al canvi climàtic i la viabilitat d’una transició verda realment sostenible depenen, en gran mesura, de la nostra voluntat de desmantellar les barreres de gènere i reconèixer plenament el paper insubstituïble de les dones. Si no s’aconsegueix aquest canvi de paradigma, les conseqüències a llarg termini seran molt més greus que qualsevol efecte directe del clima, hipotecant la resiliència de les comunitats i la justícia de les societats futures. L’hora de passar de la retòrica a l’acció decidida i inclusiva ha arribat.
