Introducció
Catalunya ha consolidat, en una dècada, un ecosistema de startups que impressiona per les seves xifres absolutes. Amb 2.403 empreses emergents, la regió ha doblat el seu nombre en deu anys, generant una facturació propera als 3.000 milions d’euros i creant més de 30.000 llocs de treball. Barcelona emergeix com el cinquè ecosistema de startups de la Unió Europea, liderant el sud d’Europa i situant-se com la tercera ciutat global en captació d’inversió estrangera en intel·ligència artificial. Aquestes dades, verificades i contundents, projecten una imatge de dinamisme i èxit, alimentant un relat institucional de talent i connexió global que indubtablement atrau. Gairebé el 60% de les startups compten amb treballadors internacionals i més d’una quarta part amb fundadors estrangers, un testimoni del magnetisme d’una ciutat que conjuga qualitat de vida, connectivitat i un potent entramat universitari i firal.
No obstant això, aquesta narrativa d’èxit, tot i ser sòlida en aparença, oculta una realitat territorialment desigual i funcionalment fragmentada. Una mirada més enllà dels titulars revela que el creixement d’aquest ecosistema innovador no s’està traduint de manera homogènia en el conjunt del territori català, ni està generant l’impacte transformador que se li podria atribuir a nivell macroeconòmic. L’anàlisi aprofundida suggereix que l’èmfasi en la concentració, malgrat els seus beneficis aparents, podria estar diluint el potencial de vertebració territorial i de generació de valor afegit distribuït que una política d’innovació amb una visió més àmplia hauria de perseguir. La distinció entre projectar una marca i vertebrar un país és, en aquest context, més estratègica que semàntica.
Cos de l’Article
La concentració geogràfica de l’activitat startup a Catalunya és un fenomen que mereix una atenció particular. Un alarmant 65% de les startups catalanes es localitzen a la comarca del Barcelonès, amb la ciutat de Barcelona absorbint pràcticament el 63% d’aquesta totalitat. Aquesta polarització contrasta amb la realitat de comarques senceres sense cap empresa emergent identificada, plantejant un interrogant incòmode: s’està construint un autèntic ecosistema català o s’està reforçant, inadvertidament, un monocultiu metropolità? Aquesta asimetria territorial no només limita la distribució d’oportunitats, sinó que també pot generar desequilibris en el desenvolupament econòmic regional, accentuant la dependència d’un únic pol.
Malgrat la indiscutible capacitat de Barcelona per atraure talent i inversió, l’impacte estructural del conjunt de les startups sobre l’economia catalana continua sent modest. La seva contribució al Producte Interior Brut (PIB) català s’estableix en un 0,9%. Si bé és una xifra rellevant en el seu àmbit, queda lluny de ser considerada transformadora en termes macroeconòmics. A més, cal contextualitzar que una part significativa d’aquestes dades agregades es construeix a partir d’estimacions, en absència d’informació completa. Aquesta circumstància, sense invalidar el diagnòstic general, obliga a matisar qualsevol excés d’eufòria i a ponderar amb realisme la veritable penetració d’aquest sector en el teixit productiu.
Pel que fa a la captació de finançament, les xifres del 2025 són aparentment robustes, amb més de 1.100 milions d’euros invertits. No obstant això, una anàlisi més detinguda revela una alta dependència de grans operacions puntuals: dues megarondes concentren més d’una quarta part del total. Sense aquestes inversions singulars, el volum global seria considerablement inferior, alterant la percepció del vigor del sector. Barcelona excel·leix en les fases inicials de finançament, les rondes seed i early stage, demostrant una gran capacitat per a la creació de noves empreses. La qüestió, però, rau en si aquesta capacitat es tradueix amb la mateixa eficàcia en l’escalada d’aquestes iniciatives fins a convertir-les en grans corporacions globals amb un arrelament sòlid i durador en el territori.
Enmig d’aquesta anàlisi matisada, un element particular desprèn un optimisme justificat: l’ecosistema de spin-offs i deep tech. Més de 300 startups sorgeixen directament d’universitats o centres d’investigació, posicionant Barcelona com el segon hub europeu en spin-offs. Aquí, en l’emergència de coneixement d’alt valor afegit transformat en iniciativa empresarial, resideix la que podria ser la llavor més sòlida per a una transformació a llarg termini. Aquesta promesa, però, depèn intrínsecament de l’aportació de capital pacient i de la implementació de polítiques industrials robustes que assegurin que el valor afegit generat no acabi deslocalitzat. Aquesta aposta per la innovació profunda i l’arrelament territorial ressona amb visions de desenvolupament a llarg termini que miren més enllà de la superfície, de manera similar a com es plantegen les estratègies globals respecte a la transició energètica, tal com s’analitza en el debat sobre la retòrica renovable de l’ONU.
La innovació, per tant, no és només una qüestió de nombre d’empreses o de posicions en rànquings internacionals. És una qüestió de com impacta en el territori, de com redistribueix oportunitats i de com altera —o no— l’estructura productiva existent. Si l’objectiu primordial és projectar la marca Barcelona, l’estratègia actual està funcionant amb notable èxit. No obstant això, si la finalitat última és vertebrar Catalunya, la fotografia que emergeix és innegablement més ambigua, mostrant desequilibris que requereixen una reconsideració profunda dels objectius i les eines.
La pregunta clau no hauria de ser quantes startups tenim, sinó on estan ubicades, en quins sectors operen i quin tipus d’economia estan construint. Un ecosistema pot créixer exponencialment en xifres i, al mateix temps, concentrar-se cada vegada més, aprofundint les desigualtats territorials internes. Pot atraure talent global de manera efectiva, però si aquest talent i la riquesa que genera no irradien més enllà d’uns pocs nuclis, el benefici per al conjunt del país es veu limitat. Les startups, per tant, constitueixen una bona notícia, però no són, per si soles, una política de país; són una eina que requereix una direcció i una estratègia més àmplies per a desplegar el seu potencial transformador complet.
La transformació real exigeix anar més enllà del titular fàcil i qüestionar-se si el model actual està creant un patró replicable i escalable en el conjunt del territori, o si, per contra, està consolidant una economia d’alta intensitat innovadora que, tot i ser vibrant, roman encapsulada en àrees molt concretes. Aquesta distinció, que pot semblar merament semàntica, és, en realitat, profundament estratègica, ja que les decisions preses avui configuraran la distribució de la prosperitat i les oportunitats de demà.
La qüestió, per tant, transcendeix la simple comptabilitat econòmica i esdevé una elecció estratègica sobre el model de país que es vol construir. Decidir si es consolida una economia d’alta intensitat innovadora encapsulada en un nucli metropolità o si es persegueix un model replicable i distribuit per tot el territori implica una anàlisi profunda de les prioritats i els impactes a llarg termini, un exercici comparable a les deliberacions sobre les implicacions ètiques i econòmiques de la indústria de defensa, on les decisions actuals configuren el futur més enllà dels beneficis immediats.
Conclusió
L’anàlisi de l’ecosistema startup català revela una dualitat. D’una banda, es manifesta una capacitat innegable per generar un creixement impressionant en nombre d’empreses, facturació i ocupació, amb Barcelona consolidant-se com un pol d’atracció internacional per a la innovació i el talent, especialment en el camp de la intel·ligència artificial. Aquest dinamisme és un actiu valuós que contribueix a la projecció internacional de la regió i alimenta un relat d’èxit que cal reconèixer.
De l’altra banda, emergeix una preocupant asimetria en la distribució territorial d’aquest progrés, amb una concentració aclaparadora en la capital i la seva àrea metropolitana. Aquesta polarització planteja la qüestió fonamental de si el benefici d’aquest creixement s’està irradiant de manera efectiva al conjunt de Catalunya o si, per contra, està contribuint a aprofundir les desigualtats internes i a consolidar un model de «monocultiu metropolità». L’impacte sobre el PIB català, tot i ser positiu, és encara modest per a ser considerat estructuralment transformador, i la dependència de grans rondes de finançament puntuals suggereix una certa fragilitat en la base del creixement sostingut.
Per a aconseguir una veritable transformació econòmica i social, l’estratègia d’innovació catalana ha de transcendir la mera agregació de xifres i focalitzar-se en la qualitat de l’impacte, la distribució d’oportunitats i la integració territorial. L’aposta per les spin-offs i la deep tech, amb el seu arrelament en la recerca i el coneixement, ofereix una via prometedora per a un creixement més sostenible i equitatiu, sempre que es complementi amb inversió de capital pacient i polítiques industrials que assegurin la retenció del valor afegit. Les startups són una peça clau, però han de ser part d’una estratègia de país més àmplia i coherent, que busqui un desenvolupament equilibrat i distribuit per tot el territori, i que miri més enllà del titular per a construir una economia robusta, resilient i veritablement transformadora.
https://www.diaridetarragona.com/economia/254163/ecosistema-startup-concentra-transforma.html